Història

El 25 de gener de 1869 es funda a Sueca el Ateneo Sueco del Socorro, “un centro en donde las clases obreras puedan acostumbrarse a las distracciones propias de una sociedad culta”. El reglament anuncia una institució independent de les autoritats; els seus socis –majors de catorze anys i validats per la Junta– tenen plena llibertat d’expressió i pagaran una quota mensual de cinc rals per formar part de “un verdadero elemento de civilización que los coloque al nivel de los más adelantados”.

Les exigències econòmiques obliguen a crear en 1880 una caixa d’estalvis que concedeix préstecs, gestiona hipoteques i manté llibretes d’estalvi. Poc després, es tramita l’aprovació d’una secció de socors aprofitant les lleis resultants de la Revolució de 1868. L’any 1913 també es crearà una cooperativa d’adobs. 

El doctor Luís M. Rosado, a L’associacionisme a Sueca (1841-1930), explica com es fomentarà per tots els mitjans la instrucció de les classes populars seguint els principis krausistes de destacats membres de l’associació. I per a facilitar el propòsit, es crearan dos branques de la institució: la recreativa i la instructiva.

En 1876, Josep Llerandi presenta en junta el reglament de l’escola nocturna per als socis i els seus fills majors de dotze anys. L’ensenyament i el material és gratuït i l’única condició per a l’admissió serà l’obediència i respecte al professorat.

La instrucció es duu a terme a través de «clases de lectura, escritura, gramática, aritmética, dibujo lineal y aquellas otras que se consideren de utilidad y compatibles con los elementos de la vida«; un ensenyament lligat a les necessitats socials del moment.

En 1910, influïda per la Institución Libre de Enseñanza, l’associació assumeix el repte d’obrir una escola diürna per a xiquets i xiquetes que funcionarà en uns locals llogats primer i, finalment, a les noves Escoles Jardí –abans inclús de tenir un edifici propi per a la seu social!

L’arquitecte Bonaventura Ferrando rep l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. Hi adequarà l’espai a la funció seguint els principis higienistes del moment després estudiar les necessitats pedagògiques d’una tipologia escolar moderna; com també havia fet en altre projecte emblemàtic seu a la ciutat de Sueca: l’Asil dels Desemparats.

L’historiador Aleix Catasús, a L’arquitectura moderna a Sueca 1908-1936, descriu l’alçat de l’edifici com senzill, amb una estètica pròpia dels conjunts industrials, amb materials senzills i moltes finestres per captar la llum solar. La simetria de l’edifici, per altra banda, se sacrifica en favor d’una major funcionalitat i només l’accés rep un tractament diferenciat.

Les façanes exteriors eren de rajola massissa a cara vista i maçoneria originalment, un recurs decoratiu utilitzat per l’arquitecte en moltes de les seues obres locals: l’Asil, l’Escorxador, la casa de Pasqual Fos al carrer Sant Josep o les cases d’Ignàsia Cardona al carrer Magraners entre d’altres.

El projecte compta amb biblioteca i museu, perquè la lectura és prioritària des d’un primer moment i per això, a poc a poc, també es basteix una biblioteca amb bibliotecari amb una responsabilitat perfectament definida: «cuidará especialmente de la biblioteca, propondrá las obras que hayan de adquirirse, y las publicaciones a que deba suscribirse la sociedad«.

A més d’aules, sala de professors i despatxos; també hi ha infermeria, lavabos i vestuari, cuines i menjador. I tot això es completa amb un jardí a l’aire lliure per l’esbarjo de l’alumna amb un hortet perquè els xiquets i xiquetes entren en contacte amb la naturalesa.

Per altra banda, a partir de 1927 comença a construir-se la conegudíssima seu modernista de la societat de l’Ateneu al carrer Sequial, projectada per l’arquitecte Joan Guardiola, gràcies a la venda d’accions als socis o al pagament en espècies i treball. En l’actualitat, forma part de la Ruta Europea del Modernisme junt amb l’Escola Jardí.

Més tard, durant els anys trenta del S.XX, l’Ateneu arribarà a un acord amb Don Ricardo Lapesa, director del Centro Politécnico de Sueca, fundat en 1908 i incorporat al Instituto Nacional de segunda enseñanza de Valencia, per a cedir aules que es destinaran a l’educació secundària.

La incorporació del batxillerat vindrà acompanyada d’una sèrie de beques perquè hi tinguen accés les famílies més humils. La repercussió serà molt important, no només en l’àmbit local, i propiciarà que per les nostres aules acaben passant xiquets i xiquetes de Sueca i pobles dels voltants que continuaran estudis superiors i acabaran convertint-se en figures destacades de diferents àmbits de la cultura i la ciència en particular, i la societat en general.

El final de la Guerra Civil suposarà el trencament de les activitats de la institució. El dia 1 d’abril de 1939 les autoritats militars ocupen l’edifici social del Ateneo, dissolent la caixa d’estalvis i la cooperativa d’adobs, amb la pèrdua dels fons depositats; la secció de socors deixa de funcionar i l’escola es clausura; els mobles i llibres de la biblioteca són espoliats i l’arxiu s’oculta.

El comandant militar, més tard, autoritzarà una junta general extraordinària en què una comissió investigadora no trobarà res censurable de la societat i promet tornar l’immoble; però La Falange, acompanyada per la Guàrdia Civil, confisca l’edifici i els béns de la societat. Només permetran funcionar les classes de batxillerat del Centro Politécnico.

Amb tot, els socis, que no s’hauran dispersat mai, l’any 1962 presentaran un recurs contenciós-administratiu a la sala 4a del Tribunal Suprem una vegada esgotada la via administrativa.

L’any següent, el Tribunal fallarà a favor del Ateneo declarant com a competència del Ministeri de la Governació la inscripció de la societat i ordenant el registre al Govern Civil, a més de reconèixer l’existència legal de la societat des de la fundació. Tanmateix, la resolució no es farà efectiva fins que tornaren a presentar un nou recurs.

Finalment, el Suprem dictaminarà el 5 d’abril del 1979 a favor dels socis i en juliol s’entregara l’Escola Jardí, tot recuperant la denominació original. Però no la secció de socors, la caixa d’estalvis i la cooperativa d’adobs amb els seus fons; que mai es recuperararan.

Després de quaranta anys, però, els socis tornaran a gaudir del que havia estat seu. I la societat, d’un equipament educatiu necessari que encara continua acompanyant als xiquets i les xiquetes amb la mateixa il•lusió, inspiració i modernitat que el primer dia.